Como ya sabéis, el próximo día 18 de diciembre tenemos un concierto de despedida del semestre.
Tendrá lugar a las 18:00 en el Auditori del Campus "Estació de França de la UPF", y será ejecutado por la Orquestra de Cambra "Vila de Gràcia". En el programa podremos disfrutar de algunas obras clásicas de J.Sebastian Bach junto con obras más modernas de autores catalanes como Vicenç Bou, Frederic Mompou, Isaac Albéniz, Joaquim Malats o Xavier Montsalvatge. Con ello cerraremos todo nuestro semestre dedicado al Arte Catalán, sólo nos faltaba la música. A continuación encontraréis unas breves notas sobre los autores y sus obras.
Frederic Mompou va néixer a Barcelona el 1893 i morí a la mateixa ciutat el 1987.
La cançó i dansa nº 7 forma part d'un recull de dotze cançons i danses per a piano i que van ser creades en un gran període de la seva vida. La primera data del 1921 i la dotzena del 1962.
La seva particular concepció de l'harmonia i la seva inspiració fan d'aquestes unes obres de gran atracció. Mompou va dir que el seu desig era aconseguir un fort contrast entre el lirisme de la cançó i el ritme de la dansa; inspirades en el folklore català la majoria van ser dedicades a grans pianistes com Frank Marshall, Rafael Puyana, o Ricardo Viñes.
El seu món musical és un mon amb abundància de colors, sons i imatges, tota la petjada de la Catalunya que envolta a Mompou. Un home tranquil i observador, va atendre i va cercar la forma d'expressar els profunds sentiments que s'ocultaven al seu interior. Un individu tímid i de veu suau, la seva música reflexa els seus pensaments i idees que representen l'home que va ser.
La música per a piano, el seu instrument preferit, està plena de sons de Catalunya i de ressonàncies de records quasi oblidats com aquesta cançó i dansa nº 7, orquestrada de la seva pàgina pianística pel director de l'orquestra de cambra Vila de Gràcia.
Ell mateix va dir: “La millor paraula és la paraula no dita, com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”.
La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla en cercle i acompanyada per una cobla, formació instrumental característica formada per tenora, tible, flabiol, tamborí, contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn. Quasi sempre en compàs binari 2/4 o 6/8. Vicens Bou nascut a Torroella de Montgrí, fou un dels compositors més importants en el món de la sardana, en va fer més de trenta i avui escoltarem una de les més conegudes: Llevantina, arranjada per orquestra de corda.
Malgrat que va passar gran part de la seva vida fora d'Espanya, Albéniz, natural de Camprodó (Girona), és considerat l'iniciador de la música espanyola contemporània. Va ser un gran pianista que va tenir una gran fama arreu del món. Al 1889 va publicar la Suite espanyola nº 2, integrada únicament per dos obres: Zaragoza i Sevilla. A partir de 1893 Albéniz va abandonar a poc a poc la carrera de concertista i es va dedicar plenament a la composició. Va seguir els consells d'en Pedrell de buscar la inspiració en els arrels de la música popular i va donar el seu fruit. Albéniz va saber captar amb gran claredat les possibilitats que tenia al seu abast i ho va plasmar en obres com les Suites Espanyoles, les Cançons Nacionals, les Seis hojas de álbum i sobre tot en Ibèria.
L’antillanisme de Montsalvatge nascut a Girona, representa una alternativa vàlida al neonacionalisme de l’Espanya de l’època; la dimensió politonal, el caràcter suggerent, l’anti-academicisme, la ironia i la tendresa que apareixen a la seva obra el van salvar d’aquest difícil “escollo”, a la vegada que van suposar un impressionant èxit per la seva carrera, així com un punt de partida per a la consecució del nucli essencial del seu estil.
El 1991, Carles Coll, al capdavant de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, estrenà a Figueres aquesta composició que rememora uns paisatges a partir d’evocacions musicals: les bergerettes provençals, l’havanera i l’esperit de la música nord-americana més popular i genuïna. El mateix autor ho reconegué així: “A l’hora de realitzar-les, vaig imaginar-me la imatge de tres indrets –la Provença, l’Havana i Nova York- a través de les anacròniques targetes postals que abans d’inventar-se la policromia impresa s’acolorien –s’il·luminaven, com es deia aleshores- a mà.”
Joaquim Malats, (Barcelona 1872-1912) fou pianista i compositor. Estudià al conservatori de París on va guanyar el primer premi de piano i el premi Diémer l'any 1903. Actuà a Europa i als Estats Units amb un èxit extraordinari. Estrenà moltes obres dels compositors catalans i espanyols de l'època. Com a compositor va escriure Impresiones de España, suite per a gran orquestra, Serenata española, un trio per a piano, violí i violoncel i diverses obres per a piano.
A disfrutar,
Campus "Estació de França UPF"
Passeig de Circumval·lació, 8
08003 Barcelona
Telèfon: 93 542 25 00
Fax: 93 542 24 51
No comments:
Post a Comment